Assaig sobre l'educació.

Com a net, fill i germà d’una família de professors m’agradaria comentar ràpidament els canvis que ha sofrit aquesta professió en tan poc de temps i que tantes hores de discussió ha suposat a la sobretaula a ma casa. Començant per el meu iaio, que a l’època franquista va tindre que “passar més fam que els mestre”, ja que era un d’ells, i on els estudis es centraven en la llengua i la geografia. No cal parlar de la disciplina militar que s’exigia. Seguint per ma mare, que començà a exercir després de la mort de Francisco Franco cobrant sobre 4.000 pessetes en un centre concertat però que aprovà oposicions i pogué gaudir dels canvis, encara que lents,  de la “Llei bàsica general” i el increment del sou als professors, doncs es començà a donar-li  importància a l’educador i l’educand. Acabant per els meus germans, època actual, on els professors són responsables dels pocs coneixements i mals comportaments socials dels xiquets i en canvi no tenen cap recolzament ni de pares ni de institucions, però tot val per tal de justificar el sou tan elevat i les vacances que tenen.

Per tal de desenvolupar el assaig va a llançar la pregunta : “en quin dels tres períodes s’educava millor?” Per a contestar aquesta pregunta s’ha de desenvolupar prèviament la idea “d’educar.”

Per a mi l’educació és un procés per el qual el educand adquireix un conjunt de coneixements teòrics, habilitats i comportaments de la mà de l’educador que fa una feina de guia, que van a ser útils per a la vida social i per al progrés com a persona. Tot açò ha d’estar en concordança amb la vida social, és a dir, no podem estar ensenyat unes habilitats de “paper i llapis” si quan arriba a casa el xiquet te un ordenador amb Internet que li va a facilitar la cerca de informació.

Per tant, per a entendre l’educació en cadascuna de les èpoques anteriorment esmentades, cal conèixer be quina era la demana de la societat, per això possiblement la disciplina militar, encara que no compartisca el càstig físic, pot ser fou la millor disciplina que és podia exigir als alumnes en aquella època.

Així, en la meua idea d’educació m’he centrat en l’educand i en que s’ha d’educar, però, i l’educador? Com ha de “guiar” als alumnes?

La meua opinió sobre quin camí ha de seguir l’educador per a educar, si una fi de coneixement o una fi de comportament, és que dins d’una mateixa classe poden haver diferents demandes, és a dir, pot haver un alumne que necessite ser educat amb una fi de comportament, ja que manca de modals positius, mentre que pot tindre a un altre amb unes capacitats intel·lectuals elevades que pot ser guiat cap a una fi de coneixement.

Amb tot açò pense que és una feina complicada dur a terme aquesta professió i que qui la pense en dur-la a terme ha de saber prèviament si està capacitat per a dur-lo a terme. Per això vull criticar la posició de molts professors que ho són per les comoditats econòmiques i de vacances que els dona la professió, perquè ja ho deia el meu iaio “Poderoso caballero es don Dinero” (Francisco de Quevedo).

Valoració pròpia: és difícil valorar un escrit propi, més quan saps que no tens facilitat per a fer-los, així pense que un bé, un 6, seria lo màxim que puc aspirar tant per contingut com per capacitat de redacció.